 |
| Source: Archives Office of Tasmania |
El llop marsupial és un animal extingit de la espècie "Thylacinus cynocephalus" també anomenat Tigre de Tasmània, després de ser descobert per exploradors europeus, que van comprovar que només subsistia en l'illa de Tasmania, al sud d'Austràlia (fins i tot apareix en l'escut nacional de Tasmania). No obstant això, restes fòssils mostren l'existència de diverses espècies de tilacinos de llarg a llarg del continent austral des d'almenys el Miocè primerenc.
Era un carnívor marsupial de grandària mitja, posseïa un cos estilitzat, de potes fines i cua prima. Tenia un pelatge curt i de color lleonat, amb ratlles negres en les potes del darrere i cua.
Una característica fascinant del tilacino eren els seves mandíbules. Proveïdes de 46 dents, podien obrir-se fins a extrems sorprenents (aproximadament 120 graus), més propis d'un rèptil que d'un mamífer, el que li permetia engollir grans trossos de carn sense mastegar.
Segons els primers colons britànics, aquest marsupial emetia com mitjà de comunicació una espècie de lladrucs. Els mascles eren grans i musculosos i les femelles més petites. Al ser marsupials, les femelles allotjaven a les seves cries en una borsa, la qual podia allotjar fins a quatre tilacinos.
Malauradament, aquesta criatura va experiementar l'extinció, tan ràpidament que no va poder ser estudiada pels zoòlegs; a causa d'això les seves tècniques de supervivència són un tant desconegudes.
El domini del tilacino o tigre Marsupial es va trencar amb l'arribada dels navegants del sud-est asiàtic, qui van introduir el dingo a Austràlia i Nova Guinea fa més de tres mil anys.
Un altre factor que va influir en la seva desaparició va començar en 1830, amb el pagament de recompenses per cada tilacino mort, no obstant això, no va ser fins a 1888 quan va començar la major de les campanyes d'extermini. Des de llavors i fins a 1909, el Govern de Tasmania va pagar una lliura per cada cap de tilacino que se li lliurés, arribant a repartir un total de 2180 recompenses.
Un any després, l'espècie es va declarar en perill i multitud de zoològics europeus i americans van oferir quantitats cada vegada més altes per fer-se amb un dels escassos exemplars supervivents. En 1933 es va capturar viu un exemplar en Florentine Valley, el qual va ser venut al zoològic Hobart de Tasmania, aquest va morir al zoològic, i ja no es va tornar a avistar cap més.
Va ser només llavors, quan ja està extingit, quan el Govern de Tasmania va declarar al tilacino espècie protegida i va crear una càtedra de Zoología en la universitat amb la finalitat d'estudiar-ho, però aquesta va ser una resposta tardana, ja no hi havia marxa endarrere.
AL CONJUNT DEL NOSTRE PLANETA LI PODRIA PASSAR EL MATEIX? CONTINUAMENT ENS DIUEN QUE ESTEM ESGOTANT ELS RECURSOS ENERGÈTICS, CONTAMINANT EL SÒL, LES AIGÜES... ABUSANT DEL QUE CREIEM QUE ES IL.LIMITAT, PERÒ TOTS SABEM QUE SI TOTA LA POBLACIÓ MUNDIAL PORTÉS UN MODEL DE VIDA D'UN EUROPEU MITJ, S'ESTIMA QUE ES NECESSITARIEN ENTRE 3 I 8 PLANETES TERRA?
CREIEU QUE REACCIONEM TARD? SI NOMÉS ENS PODEM ADONAR DEL QUE ENS IMPORTA QUAN JA HO HEM PERDUT POTSER ES DONCS QUE NO ESTEM ATENTS I NO APRENEM DEL QUE ENS ENVOLTA?
LA VIDA DE VEGADES PARLA CLAR O ALTRES POTSER NOMÉS XIUXIUEJA PERÒ PER SENTIR-LA UN NOMÉS HA DE VOLER ESCOLTAR...
 |
| BY S.M. BITTLER |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada