L'art de la supervivència basat en l'autoextinció.

Conjunt d'idees disperses i del tot variades, que t'aconviden a conèixer el que cada dia em sorprèn, m'emociona o facina de la vida.



dijous, 24 de febrer del 2011

Els minairons

Vaig escoltar aquesta història per primer cop, una nit d'estiu, des d'un  petit poble del pirineu anomenat Barruera, l'àvia de la casa on jo estava solia explicar llegendes i contes del pirineu; quan em parlà dels minairons, jo encara no els coneixia.

Els minairons són uns éssers fantàstics de mida diminuta, neixen de l'herba menaironera , que també s'anomena herba de Sant Joan, ja que floreix la nit del Solstici d'estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.

També anomenats manairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el canut n'hi caben a milers.
Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: "Què farem?, Què direm?" si es dubta i no se'ls mana una feina o se'ls dóna conversa, maten l'amo.  Si se'ls mana feina, per molt dura que sigui la tasca , l'enllesteixen en un obrir i tancar d'ulls.

Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons.  Un bon grapat d'hereus del Pirineu  es diu que han estat, en al­guna ocasió, amos del canut dels minairons, gràcies al qual la casa ha anat amunt com un bolet.




Un tal Marçal de Farrera és l'únic poseïdor del canut dels minairons que s'en fa esment pel seu nom, ja que la majoria restaven en l'anonimat, explicaven d'ell que quan anava a jornal pels pobles de la Coma de Burg, arrossegava un tros de dalla, llarga i enorme. Un cop al prat, s'eixarrancava davant de l'herba i obria a cops de dalla un rem de quinze o vint pams. Quan després del jor­nal, algun tafaner li preguntava si era veritat que els minairons li feien la feina, ell responia: «¿Saps qui són els meus minairons? Bona dalla i bons collons!»


Informació de Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Minair%C3%B3


dimecres, 23 de febrer del 2011

“EL BÚFAL I EL IAC” Conte Tibetà

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.
Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d’una insuportable calor i d’un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d’amistat, però cada vegada que un visitava l’altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d’ambdós.
- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure’t -va dir tristament el búfal.
- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure’t.
Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L’ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:
- No us preocupeu, amics meus. L’important és sempre trobar el punt d’equilibri.
- El punt d’equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.
- Així és -va dir l’ermità-. Per què creieu que m’he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d’equilibri.
- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.
- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.
- En el punt d’equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.
El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l’amistat i la doctrina de l’equilibri”.
:Copyright © 2009-2011 Amu Daria

Evolució o involució ??


"L’art lliga les emocions que al llarg de la història ens han cohesionat com a humans, és una manera de purgar els pecats col·lectius i convertir-los en bellesa. Si unim amb un fil sense fi aquest patrimoni amb el present, tenim el camí ja traçat per imaginar el futur."
Pep Codó


Ressuscitant animals extingits

Source: Archives Office of Tasmania

El llop marsupial és un animal extingit de la espècie "Thylacinus cynocephalus" també anomenat Tigre de Tasmània, després de ser descobert per exploradors europeus, que van comprovar que només subsistia en l'illa de Tasmania, al sud d'Austràlia (fins i tot apareix en l'escut nacional de Tasmania). No obstant això, restes fòssils mostren l'existència de diverses espècies de tilacinos de llarg a llarg del continent austral des d'almenys el Miocè primerenc.

Era un carnívor marsupial de grandària mitja, posseïa un cos estilitzat, de potes fines i cua prima. Tenia un pelatge curt i de color lleonat, amb ratlles negres en les potes del darrere i cua. 
Una característica fascinant del tilacino eren els seves mandíbules. Proveïdes de 46 dents, podien obrir-se fins a extrems sorprenents (aproximadament 120 graus), més propis d'un rèptil que d'un mamífer, el que li permetia engollir grans trossos de carn sense mastegar.

Segons els primers colons britànics, aquest marsupial emetia com mitjà de comunicació una espècie de lladrucs. Els mascles eren grans i musculosos i les femelles més petites. Al ser marsupials, les femelles allotjaven a les seves cries en una borsa, la qual podia allotjar fins a quatre tilacinos.

Malauradament, aquesta criatura va experiementar l'extinció, tan ràpidament que no va poder ser estudiada pels zoòlegs; a causa d'això les seves tècniques de supervivència són un tant desconegudes.
El domini del tilacino o tigre Marsupial es va trencar amb l'arribada dels navegants del sud-est asiàtic, qui van introduir el dingo a Austràlia i Nova Guinea fa més de tres mil anys. 
Un altre factor que va influir en la seva desaparició va començar en 1830, amb el pagament de recompenses per cada tilacino mort, no obstant això, no va ser fins a 1888 quan va començar la major de les campanyes d'extermini. Des de llavors i fins a 1909, el Govern de Tasmania va pagar una lliura per cada cap de tilacino que se li lliurés, arribant a repartir un total de 2180 recompenses.
Un any després, l'espècie es va declarar en perill i multitud de zoològics europeus i americans van oferir quantitats cada vegada més altes per fer-se amb un dels escassos exemplars supervivents. En 1933 es va capturar viu un exemplar en Florentine Valley, el qual va ser venut al zoològic Hobart de Tasmania, aquest va morir al zoològic, i ja no es va tornar a avistar cap més.
Va ser només llavors, quan ja està extingit, quan el Govern de Tasmania va declarar al tilacino espècie protegida i va crear una càtedra de Zoología en la universitat amb la finalitat d'estudiar-ho, però aquesta va ser una resposta tardana, ja no hi havia marxa endarrere.
AL CONJUNT DEL NOSTRE PLANETA LI PODRIA PASSAR EL MATEIX? CONTINUAMENT ENS DIUEN QUE ESTEM ESGOTANT ELS RECURSOS ENERGÈTICS, CONTAMINANT EL SÒL, LES AIGÜES... ABUSANT DEL QUE CREIEM QUE ES IL.LIMITAT,  PERÒ TOTS SABEM QUE SI TOTA LA POBLACIÓ MUNDIAL PORTÉS UN MODEL DE VIDA D'UN EUROPEU MITJ, S'ESTIMA QUE ES NECESSITARIEN ENTRE 3 I 8 PLANETES TERRA?
CREIEU QUE REACCIONEM TARD? SI NOMÉS ENS PODEM ADONAR DEL QUE ENS IMPORTA QUAN JA HO HEM PERDUT POTSER ES DONCS QUE NO ESTEM ATENTS I NO APRENEM DEL QUE ENS ENVOLTA?
LA VIDA DE VEGADES PARLA CLAR O ALTRES POTSER NOMÉS XIUXIUEJA PERÒ PER SENTIR-LA UN NOMÉS HA DE VOLER ESCOLTAR...

BY S.M. BITTLER