Vaig escoltar aquesta història per primer cop, una nit d'estiu, des d'un petit poble del pirineu anomenat Barruera, l'àvia de la casa on jo estava solia explicar llegendes i contes del pirineu; quan em parlà dels minairons, jo encara no els coneixia.
Els minairons són uns éssers fantàstics de mida diminuta, neixen de l'herba menaironera , que també s'anomena herba de Sant Joan, ja que floreix la nit del Solstici d'estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.
També anomenats manairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el canut n'hi caben a milers.
Un tal Marçal de Farrera és l'únic poseïdor del canut dels minairons que s'en fa esment pel seu nom, ja que la majoria restaven en l'anonimat, explicaven d'ell que quan anava a jornal pels pobles de la Coma de Burg, arrossegava un tros de dalla, llarga i enorme. Un cop al prat, s'eixarrancava davant de l'herba i obria a cops de dalla un rem de quinze o vint pams. Quan després del jornal, algun tafaner li preguntava si era veritat que els minairons li feien la feina, ell responia: «¿Saps qui són els meus minairons? Bona dalla i bons collons!»
Informació de Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Minair%C3%B3
Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: "Què farem?, Què direm?" si es dubta i no se'ls mana una feina o se'ls dóna conversa, maten l'amo. Si se'ls mana feina, per molt dura que sigui la tasca , l'enllesteixen en un obrir i tancar d'ulls.
Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons. Un bon grapat d'hereus del Pirineu es diu que han estat, en alguna ocasió, amos del canut dels minairons, gràcies al qual la casa ha anat amunt com un bolet.
Un tal Marçal de Farrera és l'únic poseïdor del canut dels minairons que s'en fa esment pel seu nom, ja que la majoria restaven en l'anonimat, explicaven d'ell que quan anava a jornal pels pobles de la Coma de Burg, arrossegava un tros de dalla, llarga i enorme. Un cop al prat, s'eixarrancava davant de l'herba i obria a cops de dalla un rem de quinze o vint pams. Quan després del jornal, algun tafaner li preguntava si era veritat que els minairons li feien la feina, ell responia: «¿Saps qui són els meus minairons? Bona dalla i bons collons!»
Informació de Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Minair%C3%B3
